L'Albatros ja ha volat

Entrada del cinema Albatros. Diumentge 16 de maig de 2010. Són les 22:47. Apleguem tard per veure Fish Tank, però encara podem entrar en la sala 2 i gaudir de Le Concert, una pel•lícula de tòpics russos a la francesa, amb actors d’anar per casa, dels autèntics, amb rostres individuals i alguna dona d’eixes que Teresa juraria que és un home. Els personatges (entre els quals es troba Mélanie Laurent, coneguda internacionalment com la rossa kamikaze de Inglorius Basterds) parlen francès, rus i francès russionat, de manera que es fa imprescindible el visionat en VO.

Reconec algunes cares. A la cua no hi ha més gent que de costum. Però no és tan habitual trobar algú fent una entrevista i fotògrafs vinga al flash. És més: qualsevol amb una càmera digital o amb mòbil (tothom, en resum) es dedica a capturar els quatre cantons del cinema. És un moment que ja no es repetirà, perquè en deu minut comença la darrera projecció als Albatros.

Entrem a la sala. El públic està neguitós. La sala és de mida familiar (les mesures aplicades a les sales de cinema són inversament proporcionals a les utilitzades per Telepizza; no les confongueu). En aquestes sales els comentaris, els riures i les llagrimetes mal dissimulades deixen de ser anònims, però no per això es contenen més. Comença a girar el projector. El tindrem darrere l’orella tota la pel•lícula. En el moment del concert (que dóna nom a Le Concert) el solo de violí sona malament. “¡Se ha equivocado!”, em comenten. Nope, no s’ha enganyat. Ha estat un error de reproducció, però pot ser el públic no se'n ha adonat . “No tenemos el mejor sonido, pero sí el mejor silencio”, és la frase més repetida d’Antonio Lluch, gerent del cinema.

El tancament de la sala no ha estat una sorpresa. Els cinemes, en general, es buiden. Internet és un fort competidor i només les grans produccions en 3D aconseguiexen atreure un públic considerable. Per a això cal estar equipat, i els Albatros no ho estan. Renovar-se o morir, és la crítica que se’ls ha fet. Bé, per a això cal inversió, i tant Babel com Albatros (tots dos propietat de Cine Gestión SL) no són precisament comercials. Intentaren eixir endavant amb les cartilles “Octava entrada gratis”, amb la fórmula cine-cena (11€, tampoc és una ganga), però res. Els Babel es troben en una zona de bars i restaurants, però els Albatros són invisibles. A un pas de Blasco Ibáñez, entre Benimaclet i la plaça Xúquer, entre la Politècnica i la Universitat de València, a prop de tot i al centre del no-res. Així però, no han deixat d’oferir propostes interessants, com el programa Ojos libres:

“Nos complace presentaros una nueva propuesta de programación, consistente en el estreno, de lunes a jueves, a las 9 de la noche, en los cines Albatros, de una serie de títulos españoles, europeos, latinoamericanos y del resto del mundo, generalmente reconocidos con importantes premios nacionales o internacionales, que permanecen inéditos en las salas comerciales, o que han pasado fugazmente por ellas, bien por razones de promoción, de coincidencia con overbooking de estrenos, o simplemente por número de copias disponibles en versión original o por su distribución exclusiva en soporte digital.

Ojos libres , como su nombre indica, alude tanto a los autores como a los espectadores. Por ello hemos creado una tarjeta de acreditación, cuya adquisición se limita al pago anual de un euro, que permite acudir a las proyecciones de los títulos programados, en cualquiera de los días previstos, al precio reducido del día del espectador. Ese euro, obviamente, tiene un valor simbólico: no representa tanto la posibilidad de un ahorro como el compromiso de quien adquiere su acreditación en pro de unos modelos de cine de autor perfectamente localizados en los principales festivales y convocatorias de los cinco continentes.”

Bo, en la meua opinió, tot plegat és un exemple de mala gestió de la comunicació, per si algú té interés per tractar el tema pròximament. Per començar, el web dels cinemes no pot ser més cutre. I per concloure,ningú s’ha assabentat de la notícia del tancament.

Vos deixe amb el poema de Baudelaire L’albatros i la traducció de Ignacio Caparrós:

L’albatros

Souvent, pour s'amuser, les hommes d'équipage
Prennent des albatros, vastes oiseaux des mers,
Qui suivent, indolents compagnons de voyage,
Le navire glissant sur les gouffres amers.
A peine les ont-ils déposés sur les planches,
Que ces rois de l'azur, maladroits et honteux,
Laissent piteusement leurs grandes ailes blanches
Comme des avirons traîner à côté d'eux.
Ce voyageur ailé, comme il est gauche et veule!
Lui, naguère si beau, qu'il est comique et laid!
L'un agace son bec avec un brûle-gueule,
L'autre mime, en boitant, l'infirme qui volait!
Le Poète est semblable au prince des nuées
Qui hante la tempête et se rit de l'archer;
Exilé sur le sol au milieu des huées,
Ses ailes de géant l'empêchent de marcher.


El Albatros

Por divertirse, a veces, suelen los marineros
Cazar a los albatros, aves de envergadura,
Que siguen, en su rumbo indolentes viajeros,
Al barco que se mece sobre la amarga hondura.

Apenas son echados en la cubierta ardiente,
Esos reyes del cielo, torpes y avergonzados,
Sus grandes alas blancas abaten tristemente
Como remos que arrastran a sus cuerpos pegados.

¡Este viajero alado, oh qué inseguro y chico!
¡Hace poco tan bello, qué débil y grotesco!
¡Uno con una pipa le ha chamuscado el pico,
Imita otro su vuelo con renqueo burlesco!

El Poeta es semejante al príncipe del cielo
Que puede huir las flechas y el rayo frecuentar;
Entre mofas y risas exiliado en el suelo,
Sus alas de gigante le impiden caminar.